LA ISLA INTERIOR, LA FAMÍLIA NO GAIRE BÈ, GRÀCIES…
Publicat a Sitgesnews.cat. Escrit per Albert Roca. Fotos Albert Roca i Enrique López Márquez. Edició Xavi Massip. Divendres, 09 d'abril.
La família modèlica que va tenir com a màxima expressió en el franquisme amb “La gran família” ha passat a la història.
Ara, i també aleshores, l’atracció entre dues persones que volen conviure i després tenir fills, pot donar joc a conflictes, frustracions i tambè felicitat, evidentment, que en alguns casos poden venir marcats per la genètica. Aleshores el problema és molt seriós i amb conseqüències terribles.
Els directors Dunia Ayaso i Dunia Sabroso han explorat aquest tema, gairebè inèdit en el cinema espanyol, en el film “La isla interior”, que s’estrena aquest divendres, i que ve avalat per una gran acollida per la crítica, amb premis especials per l’actor Alberto San Juan, molt apreciat per cert en el món del teatre amb la companyia “Animalario”.
El nom del film “La isla interior” no deixa de ser una metàfora dels sentiments reprimits, les històries violentes mai explicades, la rancùnia pendent, la resignació i l’amor-desamor perpetuades en una “bomba” a punt d’esclatar, que havia de comptar amb un repartiment d’excepció, ja que apart de l’esmentat Alberto San Juan, comparteixen protagonisme el sempre inquietant Celso Bugallo, la sempre divertida i aquí amb un paper dramàtic Candela Peña, l’excepcional Geraldine Chaplin –un mite vivent del cinema que agraïm que s’estimi tant el cinema espanyol- i Cristina Marcos, qui va guanyar-se una gran fama i notorietat en films apreciables com. “Todos los hombres sois iguales” de Manuel Gómez Pereira o “Tacones lejanos” de Almodovar.
Amb Cristina precisament vem tenir la oportunitat de conversar sobre el film que “Poques vegades havia gaudit tant del rodatge. Ha sigut una experiència magnífica, amb uns grans directors i un repartiment espectacular. Destacaria especialment a Geraldine Chaplin, que ens ha donat una lliçò en tots els sentits. El que més m’ha impactat ha estat el seu tarannà”. Marcos interpreta a Gràcia, una actriu de teleseries d’èxit que pateix molts problemes personals. Una de les seves obsessions és veure’s en la pantalla “A nivell personal això no em passa ja que considero que els actors treballem pels demès, fem contes pels demès i per això em costa molt veure com ho he fet –tot i així el film reconeix que l’ha vist 4 vegades-“.
Un altre fet important del seu personatge és la facilitat d’explotar “A nivell personal m’agrada anar d’un extrem a un altre. Puc ser molt dòcil i tranquil.la i després tenir un gran temperament quan em passa alguna cosa”. De manera més relaxada, Cristina Marcos després de molts anys, segueix evolucionant amb els personatges que interpreta “Des de que vaig nèixer sóc una gran investigadora, que no deixa de treballar per buscar coses noves, alicients nous per les coses que faig. Amb això els he d’estar agraïda als meus pares, que van ajudar-me a tenir aquesta mentalitat. De fet, mai m’avorreixo”. Per finalitzar, li demanem que ens doni una bona raó per veure “La isla Interior” “Esencialment parla de la família i de moltes altres coses, que són com escletxes, un puzzle, que el mateix espectador ha d’anar obrint”
Una mirada diferent, en definitiva, en el cinema espanyol, que ens dóna la possibilitat de reconeixer-nos o defugir del que ja hi som. Si no fem cadascuna de les alternatives, deixem-nos anar per la interpretació d’uns actors únics i de molt de carisma.
Aún no hay trackbacks.