El viatge i la utopia de Lilibeth
Text i fotos Albert Roca
Publicat a l'Eco de Sitges, dissabte 4 de setembre.
Una noia colombiana vol desplaçar-se fins a Espanya per anar a un càsting d’una pel.lícula. Res d’especial no? Si aleshores aquella noia ha de fer una despesa considerable en el seu consulat comencen els problemes i aquella porta a la globalització i al moviment de persones, aleshores apareixerà mig tancada. Aquesta temàtica, que passa en milers de persones de tot el món diàriament, l’ha reflectit el combatiu director català Carles Benpar a “Donde se nacionaliza la marea”, després d’anteriors èxits com “Cineastas contra magnates”, guanyador d’un premi Goya.
El film està protagonitzat per l’actriu i cantant colombiana Lilibeth, que ha traslladat al món del cinema la mateixa història que va viure amb el mateix director Carles Benpar. La guapíssima actriu comfessava que “És un film de denúncia encara que el director hagi volgut reflexar una situació viscuda, que li va fer molt de mal. És una bona història, però com les que viuen moltes persones que pateixen situacions molt dramàtiques”
Els problemes dels permisos turístics finalitzen amb els permisos de treball –com va poder comprovar la mateixa actriu, en iniciar el rodatge de “Donde se nacionaliza la marea- que tot just s’acaba d’estrenar. El títol, per cert, està lligat al somni que té l’actriu quan viatjava a Barcelona, des de la ciutat de Medellin, i en el qual un nen li feia la pregunta del títol del filme.
A punt de fer les maletes de tornada fins a Colombia, on és una reconeguda cantant de Hip Hop-amb el nom artístic de Lilijuana- que donarà molt a parlar, Lilibeth va venir a Sitges el passat diumenge per visitar el casc antic i comprovar el molt que l’havien parlat de l’ambient cosmopolità i el lligam amb la història. Per Lili, pel.lícules com la que protagonitza “Poden ajudar a reflexionar sobre la contradicció que hi ha en les facilitats que poden haver per desplaçar-se d’un lloc a l’altre del món, però a la vegada els entrebancs que es posen, dels que diuen que ho fan per filtrar i evitar l’allau de gent que pugui emigrar o visitar altres països. Però la meva pregunta és qui pot fer-se càrrec d’aquella despesa econòmica? Alguns d’ells no són precisament la font dels problemes que volen evitar, com. els narcotraficants que si que tenen les quantitats que hi demanen. Al marge d’això hi ha una història preciossa, amb una quotidianeitat i un estil proper al documental”, que no vol centrar la seva denúncia en el sistema judicial espanyol, ja que en altres països del món es produeix la mateixa situació.
El somni d’un món sense fronteres continua utòpic, però el món del cinema pot fer-ho possible i somniadors com Carles Benpar n’hi poden aportar el seu interessant granet de sorra.
Aún no hay trackbacks.